diumenge, 12 de juny del 2011

Skin - Rascal Flatts

Hola a todos nuestros lectores.

Para cerrar la semana, os dejo aquí un vídeo que me envío un compañero hace unos días del que ahora me he acordado. Seguro que os emocionará y hará reflexionar.

Espero que os guste.

Ah! También os dejo la letra de la canción, la original y traducida, para que todos la podáis entender: http://www.traduceletras.net/es/rascal-flatts/skin/286721/ 

dijous, 9 de juny del 2011

Controla los síntomas desde casa (1)

En este blog te ofreceremos una serie de consejos prácticos para ti y tu familia que te ayudarán a disminuir o aliviar los síntomas que se experimentan durante el proceso terminal del cáncer, sobre todo los efectos secundarios de la quimioterapia. Iremos subiendo entradas con distintos consejos para aliviar la sintomatología, por lo que usaremos la etiqueta “sintomatología”, para que puedas acceder más rápidamente a la sección que te interesa.


Náuseas y vómitos
Suelen ser los efectos secundarios más frecuentes y temidos por el paciente que recibe el tratamiento con quimioterapia.

Consejos prácticos:
  •  Come en pequeñas cantidades al menos 5 o 6 veces al día.
  • Evita olores que te resulten desagradables después de la quimioterapia y si es posible, que alguien cocine por ti durante esos días.
  • Evita comidas calientes, ya que favorecen las náuseas.
  • Come despacio, masticando bien los alimentos.
  • Evita las comidas grasas como las frituras, quesos grasos, leche entera, etc. Puesto que dificultan la digestión.
  • Permanece una hora sentado después de comer.
  • Recuerda tomar siempre la medicación  como te lo ha indicado el médico.
  •  No comas nada 2 horas antes de la quimioterapia (preferentemente ir en ayunas).
Créditos: AECC

Com evitar la síndrome del cuidador?

-          Divisió de responsabilitats: cal preguntar si hi ha més familiars disposats a responsabilitzar-se d’aquest cuidatge, i dividir les tasques, encara que vostè continuï sent el cuidador principal.
-          La parella i els fills dels cuidador/a: Cal recordar que hi ha més gent al seu voltant que també el/la necessita i ajuda. Una bona solució seria establir temps per realitzar activitats amb la parella o els fills, és important no centrar-se únicament amb el malat. Ja que això podria causar dependència amb el malat, esgotament, etc.
-          Si els fills són petits: Caldria explicar-los la situació amb tranquil·litat i serenitat, i explicar-los que comporta. A més s’han de tenir en compte els seus sentiments i escoltar com és senten, ja que per ells la nova situació també suposa un trasbals.
-          Com no perdres a un mateix:
o   Mantenir una llista de metes i accions que li agradaria fer si tingues temps lliure.
o   Continuar realitzant activitats de formació, esportives, d’oci; que contribueixin a una satisfacció personal.
o   Comprometer-se amb un mateix a establir uns moments al dia, setmana i mes, a dedicar-se a un mateix i a fer activitats per un mateix.
-          Les relacions socials: Si vostè ha perdut alguns dels vincles d’amistat, procuri restablir-los, i fixis unes hores per dedicar als amics i familiars; ja que això li proporcionarà benestar i li alleugerarà la càrrega de cuidar.
-          La situació laboral: és molt important fer un anàlisis de la situació laboral; i perguntar-se fins a quin punt l’horari laboral seria compatible amb els cuidatges, si aquest li horari te flexibilitat, o si pot contractar alguns serveis durant unes hores. La realització laboral és molt important per la majoria de persones, i més si arribar aconseguir una certa feina a suposat un llarg recorregut.
-          La economia: és molt important fer un anàlisis exhaustiu de la situació econòmica familiar; i perguntar-se si podrà assumir-se les despeses de medicació, modificacions de l’ambient, i altres aspectes. També caldrà buscra totes les ajudes de les que l’estat disposa.
-          Si vostè és posa malalt qui cuidarà al malalt/a?
o   Dormi les hores suficients: 8 hores/dia. Si no dorm lo suficient pot augmentar la seva tensió emocional i l’esgotament.
o   Mengi de manera adequada i faci 5 menjades al dia. Ha de menjar:
§  Llet i derivats
§  Cereals, llegums i pasta.
§  Verdures i hortalisses
§  Ous
§  Carn i peix
§  Fruita
§  Aigua i líquid: 1.5L/dia com a mínim.
o   Faci exercici amb regularitat; això li servirà per evadir-se durant una estona de la feina del cuidador. A més li proporcionarà un augment de l’energia i li millorarà el son.
o   No abusi de certes substàncies: tabac, cafè, etc.
o   Busquis una persona amb qui parlar, i a qui explicar-li el seus sentiments (millor si no és del cercle familiar nuclear)
o   Deixis ajudar; si li ofereixen ajuda no la rebutgi, segur que li va bé.
o   Busqui estones per vostè
o   Busqui el suport de la família, de vegades només cal demanar ajuda.
o   Controli el seu caràcter, cal vigilar que no faci molts canvis emocionals, ja que això seria una signe d’alarma d’una possible depressió. És importantissim que vostè estigui el més bé possible emocionalment, ja que sinó la càrrega de cuidar encara es farà més feixuga.
o   Intenti buscar l’equilibri entre les seves necessitats i les del cuidage.
-          Faci un pla d’activitats, per fer-lo és important:
o   Prioritzar; cal incloure les feines envers al malat/a, envers a un mateix i envers a les persones que envolten al cuidador.
o   Cal ser realista
o   Delegar
o   Utilitzar recursos i serveis de la comunitat
o   Organització
o   Revaluació periòdica; cal avaluar si aquets pla de treball és efectiu o cal modificar-lo.
o   Prendre’s temps lliures pes un mateix.


Què pot comportar cuidar? - Cuidar i síndrome del cuidador.

Cuidar és una situació que moltes persones al llarg de les seves vides acabaran experimentant. Aquesta experiència serà diferent per a cada persona ja que són molt els aspectes que diferencien a cada cuidador; el motiu pel que es cuida, la relació amb la persona cuidada, el grau de dependència de la persona malalta i l’ajuda que presten altres persones...
Per tant el cuidatge, és una activitat molt complexa que exigeix molta entrega i que inclou alguns aspectes com:
  • L’acció  encaminada a fer per algú el que no pot fer per un mateix(amb respecte a les activitats de la vida Diària)

El fet de cuidar implica una educació molt important en quan a temps i energia, porta a fer feines que poden arribar a ser incomodes o desagradables i és una activitat imprevista i per la que no està prèviament preparat.
El problemes que poden produir-se es poden generalitzar en 4 punts:
-         Canvis de rol; ja què la persona malalta passa a ser molt dependent del cuidador i anteriorment no té perquè ser així.
-          Modificació dels plans de futur; és una cosa imprevista
-          Reavaluació de la relació interpersonal; la nova situació provoca un canvi en la visió de l’altra persona envers a tu i vic eversa.
-      Reajustament de la vida social i laboral; es produeixen canvis a conseqüència de la malaltia i del rol aquest de la persona que cuida. 


La síndrome del cuidador és un trastorn comú que presenta una simtpomatologia mútliple. Repercuteix en la vida de la persona de tal forma que pot portar-la a una situació en la que haurà de deixar de ser el cuidador

Un estudi  espanyol diu que el perfil del cuidador normalment és de sexe femení (85.42%), filla de la persona atesa (34.2- 43.75%) o la seva dona (27.6%) amb edat mitja de cinquanta dos anys. També acostumen a ser veïns i altres familiars, però en menor proporció. Només un de cada deu fills és home. Aquestes persones dediquen més de quaranta hores setmanals al malalt, fet que incrementa la sobrecàrrega.

La detecció precoç de la sobrecàrrega permet la intervenció de l’equip de salut en la preservació de la salut del cuidador, identificant les seves necessitats concretes. L’ideal és planificar, des d’un primer moment, el futur de la persona dependent i el de la pròpia família o entorn, repartint les tasques i una bona detecció dels símptomes de sospita: agressivitat constant contra els altres, tensió contra cuidadors auxiliars perquè no atenen al malalt correctament, impaciència amb el pacient, negació del seu estat de salut, aïllament progressiu, depressió, cansament, ansietat i sentiments de culpa.

Els símptomes mèdics relacionats amb el sistema osteomioaarticular (SOMA) són els més freqüents (més 60%), seguits per símptomes generals (53.9%). El més freqüent de tots és l’artràlgia (69.7%). A més, també hi ha altres símptomes psíquics, com són la depressió (77.6%), el cansament (69.7%) i trastorns en el patró de la son (67.1%). I finalment, per una altra banda, els problemes socials són la disminució o pèrdua del temps lliure (60.5%), la soledat (40.7%) i l’aïllament (30.2%).

Pacto de Silencio / Pacte de Silenci


ESPAÑOL

¿Qué es?
Se conoce como “pacto del silencio” el acuerdo por parte de familiares, amigos y/o profesionales de modificar la información que se le transmite al paciente con la finalidad de que no conozca el verdadero diagnóstico o de la gravedad que alcanza su problema de salud. En España, entre un 61%-73%  de las familias con algún familiar enfermo son contrarias a que se le informe sobre su problema, y una de las razones es el que no querer aumentar la tristeza y angustia del paciente.
Dentro de lo que es el ámbito sanitario existen diferentes argumentos por los que no se expresa este verdadero diagnóstico y se pasa a utilizar esa conspiración:
- “Engaño benevolente”: nos apoyamos en que si el paciente no conoce su situación, esto no puede herirle, sino ayudarle. En este caso, si informáramos al paciente sobre su situación actual terminal, agravaríamos su ansiedad, que en caso contrario sería evitable.
- Los profesionales no conocen la “verdad completa” y, aunque la conocieran, muchos pacientes no comprenderían el objetivo ni las implicaciones de la información.
- Los enfermos con patologías graves y terminales, cuando dicen que quieren saber, muchas veces prefieren no saber.
En un estudio sobre la comunicación del diagnóstico de cáncer en España en el que se recogen los resultados de distintas investigaciones, Centeno y Núñez Olarte afirman que en nuestro medio un 40-70% de los enfermos con cáncer conocen la naturaleza maligna de su enfermedad aun cuando sólo un 25-50% han sido informados de ello. Por esto afirman que “el enfermo sabe habitualmente bastante más de lo que se le ha dicho” probablemente porque tiene otras fuentes de información (entre ellas su propio organismo). Este hecho obliga a que los profesionales nos esforcemos más en lograr un proceso comunicativo que acerque al paciente a su realidad ya que cuando la información no proviene del equipo que atiende al enfermo existe el riesgo de que surja en éste la desconfianza, la sensación de engaño y el conflicto.

Su justificación
La conspiración de silencio se apoya en diferentes justificaciones. Por ejemplo, los familiares afirman que no quieren aumentar la preocupación ni la angustia del paciente, ya que por su amor se ven con la obligación de protegerlos. Es aquí donde debemos valorar los resultados que puede tener este tipo de conspiración de silencio, ya que a largo plazo, el paciente se puede sentir desplazado, incomprendido, engañado y más aún, sentirse que no es dueño de su propio cuerpo. Toda esta conspiración que se hace con fines positivos puede provocar ansiedad y/o sintomatología depresiva en el paciente.
Con esta conspiración se tiene que tener en cuenta que se le quita el saber al paciente a conocer y, con esto, la oportunidad de querer resolver asuntos pendientes e importantes que, en caso de saber su estado de salud actual, podría haber remediado.
La impresión que da, y ésta es la segunda razón que explica la conspiración del silencio, es que la familia tiene dificultades para enfrentarse al sufrimiento de lo que sucede y que desearían negarlo. Como que “de lo que no se habla no existe” cuando en realidad, en muchísimas ocasiones, en este contexto “no contar puede decir mucho más que contar.” Desde esta perspectiva, tanto desde el punto de vista técnico como ético, conviene distinguir entre las necesidades reales del paciente y las de sus familiares y allegados. 

Conspiración de silencio y su abordaje
El acceso a la información, es un derecho que los pacientes tienen, el que se tiene que tener en cuenta a la hora de ocular el diagnostico. El paciente es el que decide acerca de su vida, es su mundo vital, y sin información no puede ejercer un consentimiento informado para tomar decisiones terapéuticas ni asumir su situación vital que está viviendo.
El hecho de que la información sea un derecho de los pacientes, no implica que tengamos que argumentar en contra para no hacer prevalecer este pacto. Este echo puede ser vivido por los familiares como un reproche de no respeto o no cuidado, cuando lo que ellos – familiares y amigos – quieren es no hacer sufrir a la persona que mas quieren y que esta en un estado muy vulnerable, sino que tenemos que hacer verles que la no información puede ser contraproducente para el proceso necesario de adaptación del paciente.
También hay que tener en cuenta, que no solo sufre el paciente, sino que el familiar también necesita de ser acompañado y apoyado en este proceso; ja que cuando nos encontramos con un pacto de silencio, es porque el familiar necesita de contener estas emociones y ansiedades. Por tanto, no solo tenemos que abordar el cuidado del paciente, sino que tenemos que llevar a cabo diferentes técnicas para que el paciente se sienta acogido y cuidado de cierto modo.
Por otra parte, si el paciente quiere ser informado y los familiares siguen queriendo mantener el pacto, nosotros (personal sanitario) podemos informar al paciente, siempre y cuado hayamos abordado de distintas formas la comunicación con la familia, para que este hecho sea justificable éticamente.
Para finalizar, si un paciente no tiene preguntas ni desea obtener mas información sobre su diagnostico, nos puede hacer pensar que la comunicación entre medico-paciente no sea del todo satisfactoria, haciendo que no nos estemos comunicando y que el paciente no este comprendiendo.



CATALÀ

Què és?
Es coneix com "pacte del silenci" l'acord per part de familiars, amics i / o professionals de modificar la informació que se li transmet al pacient amb la finalitat que no conegui el veritable diagnòstic o de la gravetat a la que arriba el seu problema de salut. A Espanya, entre un 61% -73% de les famílies amb algun familiar malalt són contràries a ser informat sobre el seu problema, i una de les raons és el que no voler augmentar la tristesa i angoixa del pacient.
Dins del que és l'àmbit sanitari hi ha diferents arguments pels quals no s'expressa aquest veritable diagnòstic i es passa a utilitzar aquesta conspiració:
- "Engany benevolent": ens recolzem en que si el pacient no coneix la seva situació, això no pot ferir-lo, sinó ajudar-lo. En aquest cas, si informéssim el pacient sobre la seva situació actual terminal, agreujaríem la seva ansietat, que sinó seria evitable.
- Els professionals no coneixen la "veritat completa" i, encara que la coneguessin, molts pacients no comprendrien l'objectiu ni les implicacions de la informació.
- Els malalts amb patologies greus i terminals, quan diuen que volen saber, moltes vegades prefereixen no saber.
En un estudi sobre la comunicació del diagnòstic de càncer a Espanya en el qual es recullen els resultats de diferents investigacions, Centeno i Núñez Olarte afirmen que en el nostre mitjà un 40-70% dels malalts amb càncer coneixen la naturalesa maligna de la seva malaltia, tot i que només un 25-50% han estat informats d'això. Per això afirmen que "el malalt sap habitualment bastant més del que se li ha dit" probablement perquè té altres fonts d'informació (entre elles el seu propi organisme). Aquest fet obliga que els professionals ens esforcem més a aconseguir un procés comunicatiu que s'apropi al pacient a la seva realitat i que quan la informació no prové de l'equip que atén el malalt hi ha el risc que sorgeixi en aquest la desconfiança, la sensació d'engany i el conflicte.

La seva justificació
La conspiració de silenci es recolza en diferents justificacions. Per exemple, els familiars afirmen que no volen augmentar la preocupació ni l'angoixa del pacient, ja que pel seu amor es veuen amb l'obligació de protegir-lo. És aquí on hem de valorar els resultats que pot tenir aquest tipus de conspiració de silenci, ja que a llarg termini, el pacient es pot sentir desplaçat, incomprès, enganyat i més encara, sentir que no és amo del seu propi cos. Tota aquesta conspiració que es fa amb fins positius pot provocar ansietat i/o simptomatologia depressiva en el pacient.
Amb aquesta conspiració s'ha de tenir en compte que se li treu el saber el pacient a conèixer i, amb això, l'oportunitat de voler resoldre assumptes pendents i importants que, en cas de saber el seu estat de salut actual, podria haver remeiat.
La impressió que dóna, i aquesta és la segona raó que explica la conspiració del silenci, és que la família té dificultats per enfrontar-se al sofriment del que succeeix i que desitjarien negar-ho. Com que "del que no es parla no existeix" quan en realitat, en moltíssimes ocasions, en aquest context "no comptar pot dir molt més que contar". Des d'aquesta perspectiva, tant des del punt de vista tècnic com ètic, convé distingir entre les necessitats reals del pacient i les dels seus familiars i amics.

Conspiració de silenci i el seu abordatge.
L'accés a la informació, és un dret que els pacients tenen, el que s'ha de tenir en compte a l'hora de ocular el diagnòstic. El pacient és qui decideix sobre la seva vida, és el seu món vital, i sense informació no pot exercir un consentiment informat per a prendre decisions terapèutiques ni assumir la seva situació vital que està vivint.
El fet que la informació sigui un dret dels pacients, no implica que haguem de argumentar en contra per no fer prevaler aquest pacte. Aquest fet pot ser viscut pels familiars com un retret de no respecte o no cura, quan el que ells - familiars i amics - volen és no fer patir a la persona que més volen i que està en un estat molt vulnerable, sinó que tenim de fer veure'ls que la no informació pot ser contraproduent per al procés necessari d'adaptació del pacient.

També cal tenir en compte, que no només pateix el pacient, sinó que el familiar també necessita ser acompanyat i recolzat en aquest procés, ja que quan ens trobem amb un pacte de silenci, és perquè el familiar necessita de contenir aquestes emocions i ansietats. Per tant, no només hem d'abordar la cura del pacient, sinó que hem de dur a terme diferents tècniques perquè el pacient se senti acollit i cura de certa manera.
D'altra banda, si el pacient vol ser informat i els familiars segueixen volent mantenir el pacte, nosaltres (personal sanitari) podem informar el pacient, sempre i adequat hàgim abordat de diferents formes la comunicació amb la família, perquè aquest fet sigui justificable èticament .

Per finalitzar, si un pacient no té preguntes ni obtenir més informació sobre el seu diagnòstic, ens pot fer pensar que la comunicació entre metge-pacient no sigui del tot satisfactòria, fent que no ens estiguem comunicant i que el pacient no estigui comprenent.

Dear sixteen-year-old me. Melanoma.

La importancia de la exploración de uno mismo para detectar a tiempo cualquier anomalía es la mayor prevención ante cualquier tipo de cáncer. 

Éste un ejemplo, de una campaña para la detección del melanoma.

La Decisión de Anne

"La Decisión de Anne", la pel·lícula que ens va empènyer a fer aquest blog sobre els processos terminals en oncologia, a pensar en la importància de les cures pal·liatives.

"La Decisión de Anne", la película que nos empujó a crear este blog sobre los procesos terminales en oncología, a pensar en la importancia de los cuidados paliativos.